DIUMENGEJANT UN DIMECRES. ESCAPADA A SEVILLA

En aquesta ocasió l’excusa ha sigut una exposició sobre Van Gogh, que no DE Van Gogh, i després us explico. Val la pena el “madrugón” per esmorzar, al costat de la Giralda, i tastar un pernil impressionant. Decidim anar passejant cap a l’expo que està en el Pabellón de la Navegación de la Isla de la Cartuja, travessant el barri de Triana, amb els seus carrerons i les cases amb els típics patis interiors.

Arribades a l’expo us explico, aquesta exposició s’anomena Van Gogh alive. És una mena de muntatge dividit en dues parts. En la primera, panels informatius amb reproduccions de l’obra del pintor holandès i explicacions de la seva vida. En la segona part, pantalles gegants que envolten una gran sala amb coixins per estirar-se a terra i bancs. Es projecten imatges dels seus quadres i frases dites per l’autor al llarg de la seva vida tot amenitzat amb música.

Pros i contres. El primer contra, cap quadre original, i això ens va deixar xof. El muntatge és una bona ocasió per apropar-se a l’obra i vida del pintor, sobretot si no ho coneixes i el vols descobrir, però vam trobar a faltar poder gaudir de la visió dels quadres originals, no és comparable amb una reproducció, no pots gaudir dels colors originals, ni de les textures, ni de la mida, ni de res, vaja… El segon contra, un dimecres, és dia de sortides de col·legis? Només arribar sentim, horroritzades, els crits d’un grup escolar que, per sort, marxen. Quan pensem que ens hem lliurat, entra un altre darrera nostre, nens d’uns onze anys. Ens trobem en la sala dels panels informatius i assistim, en una barreja de sorpresa, expectació i atac de riure contingut a l’explicació, en un meravellós sevillà, del professor que anà més o menys així: “A vé, la cronologia de su via ya l’habei estudiao en clase, pasá al siguiente panel…aquí (y senyala el quadre del panel explicatiu) su habitacióng…aquí su silla…aquí la de su amigo gogueng…aquí cuando se corta la oreja…aquí cuando se pega el tiro i se suicida…” Ni un sol comentari al moviment artístic, a la trajectòria del pintor, als motius que el van portar a fer el que va fer. Mentrestant, els nens, per descomptat, anant a la seva bola per la sala, xerrant. El moment naïf; estem la Núria i jo mirant un altre panel i es posa un xavalín amb gorra entre les dues, diu en veu alta una frase en francès del panel, ens mira mentre nosaltres l’observem des de dalt amb cara de sorpresa, torna a dir la frase i marxa, ens mirem i riem. Decidim passar a la següent sala i ens estirem en un parell de coixins, entre nosaltres i les pantalles hi ha un munt més de coixins que, per descomptat, ocupa l’estampida de nens quan entren uns minuts més tard. El profe assegut en un banc molt content, rient totes les gràcies dels nens, els nens fent de tot menys mirar les pantalles, fins i tot a la Núria li apareix el peu d’una nena per l’espatlla. Jo, fent un esforç titànic per poder abstraurem i estar per la projecció, difícil empresa. Al cap d’una estona veig un nen que està al davant del tot fent sshiiiii amb el dit a la boca a la resta de companys. En aquell moment penso que si només un nen pren consciència del que se li està ensenyant i mostra una sensibilitat cap a l’art haurà valgut la pena, al cap d’un moment veig al mateix nen fent la croqueta uns metres més enllà. Quasi, quasi, quasi perdo tota esperança…

No sé quant dura la projecció però es va repetint i ens quedem a veure-la un segon cop en una altra part de la gran sala. El muntatge està molt bé i la música és magnífica.

En sortir descobrim que davant hi ha el CaixaForum amb una expo sobre Robert Cappa i la fotografia en color, per descomptat, entrem. Mostra interessant per descobrir una altra faceta de l’obra d’en Cappa i, potser, constatar la força artística de la fotografia en blanc i negre. Malgrat que des que va aparèixer la fotografia a color sempre va viatjar amb dos càmeres, una de color i altre de b/n i ell va insistir perquè li publiquessin a color, mai no va superar a les publicades en b/n. Comparant diverses fotos vaig pensar que les de color, simplement ens mostraven la realitat mentre que el b/n està relegat únicament al paper perquè no existeix en la realitat i per això tenen aquest aire d’excepcionalitat.

I a partir d’aquí, anar a dinar a una “taperia” recomanada per una amiga sevillana que no conec personalment (és el que tenen les xarxes socials) i que no vam tenir ocasió de trobar-nos, l’Àngela. Excel·lent recomanació. Passeig pel barri de la Santa Cruz amb els seus carrerons, els seus patis i les seves “taperies”, que bonica que és Sevilla, i final a la Plaça d’Espanya travessant jardins enormes…i tornada cap a l’aeroport, rebentades però contentes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.